APLICACIONES DE LA PSICOLOGÍA SOCIAL

TÍTOL : Aplicaciones de la psicológia social.

La psicologia social es relaciona amb la societat, amb moviments de masses i amb problemes socials. És una ciència bàsica que estudia la influència de factors de situació en el comportament de l'individu, davant d'estímuls socials.

Origen i evolució psicologia social:

el boom en el desenvolupament de la psicologia social no es va donar fins després de la 2na Guerra Mundial, segons remarquen Harvey i Smith (1997).

Tarde, Le Bon, Triplett, Ross i MacDougall foren els autors considerats més recents, van publicar entre 1980 i 1920 i van establir les bases d'aquesta disciplina. Van abordar diferents fenòmens socials tals com la imitació , la suggestió, el comportament de les masses, la cooperació, la competència o l'instint gregari.

Es volia transformar aquesta ciència bàsica en un moviment d'acció social. més endavant es parla de l'equivocació dels qui van contribuir en la crisis de la rellevància. Ja que per resoldre els problemes de la societat hauria de ser emprada la tecnologia juntament amb els coneixements aportats per la ciència bàsica.

Al voltant del 1930 s'evidencia un canvi d'èmfasis: es passa de parlar de la suggestió (diferents comportaments dels individus si formen part d'un grup o estan en aïllament) a la medició d'actituds gràcies a les escales de Thurstone (1928) i de Likert (1932).

Immediatament després van aparèixer els estudis de la formació i el canvi d'actituds (Newcomb, Centers, Adorno i cols).

Amb Lewin i la creació del Research center for Group dynamics i el Masachussetts Institute of techonlogy, així com la teorització i l'aplicació dels principis de la psicologia social, no hi va haver dubte del vigor i la independència de la psicologia Social a la dècada dels '40, que es va convertir en una branca autònoma de la psicologia. Fritz Heider, company de Lewin, i Newcomb  també han exercit una forta influència a la psicologia social.

L'evolució de la psicologia social i la seva definitiva autonomia va tenir lloc a Estats Units. Encara que va rebre petites influències del continent asiàtic i europeu en temes concrets.

Entre el 1960 i el 1980 va tenir lloc la "crisis de la rellevància" en la psicologia Social, marcada per molts autors que es van mostrar en contra del paradigma vigent. Alguns dels crítics recomanaven més preocupació pels problemes socials i per la forma de resoldre'ls a través de la psicologia social. 

Capitol 2

Aquest llibre porta de subtítol introducció a al tecnologia social, i conté el pensament de l‘autor sobre la necessitat de que s’utilitzin els coneixements científics acumulats per els ciències socials, a través d’una tecnologia pròpia: la tecnologia social.

En aquest capítol es presentarà una síntesi del pensament de Jacobo Varela sobre el terme tecnologia social.

La preocupació pionera de Valera era presentar exemples de com es pot combinar les troballes de les ciències socials amb la fi d’obtenir un resultat social pràctic.

L’autor defineix d’aquesta manera la tecnologia social: “és l’activitat que condueix a la planificació de solucions a problemes socials, a través de combinar les troballes derivades de les diferents àrees de les ciències socials”.

La primera distinció que s’imposa per a la comprensió del tecnòleg social és la diferencia d’objectius entre el científic social i el tecnòleg social. Els científics busquen informació per conèixer la realitat, encara que els científics socials facin recerca aplicada, continua sent recerca. Els tecnòlegs social apliquen aquesta informació per solucionar problemes, aquest no es preocupa de descobrir la realitat, basant-se en les informacions dels estudis procura solucionar problemes.

És necessari que es faci, com es fa en les ciències físiques i tecnològiques, idealitzacions de la realitat. És a dir, encara que el resultat d’una recerca no sigui exacte, tirar endavant i atrevir-se aplicar els descobriments que fan els científics socials, ja que problemes i resistències sempre n’hi haurà però no per això s’ha de deixar d’intentar.

La tecnologia és síntesi en el que respecte a la ciència i l’anàlisi. D’aquí es deriva la necessitat del tecnòleg social no es limiti a els coneixements d’un sector del saber. Quan més sàpiga més podrà integrar.

Tot seguit s’exposen 2 problemes que amb l’habilitat d’un tecnòleg es solucionen. El primer tracta d’un homes de mitjana edat amb dona i dos fills que es resisteix a que l’explori un metge. Per solucionar aquest problema el tecnòleg el·labora un instrument amb l’escala de likert i thurstone i la de Sheriff i Hovland. I a cada punt de l’escala situa unes afirmacions. L’afirmació més positiva és la de “estimo molt a la meva família” i la puntua amb un +5 .Les altres afirmacions són negatives i amb una puntuació també negativa que ell ha de canviar a mesura que transcorre el temps i evoluciona la seva actitud. Aquest treball consisteix en dir-li el contrari del que és o del que pensa així ell es sent atacat i es posiciona a favor del que ell creu. Després es persuadeix de manera que s’obtingui compromisos  gradualment i així ell mateix arriba a les conclusions apropiades per canviar d’actitud respecte a que l’examini un metge.

Però obtenir compromisos no vol dir que acabi executant l’acció, per això se l’ha d’induir a que ho faci i a més que quedi lligat per varies circumstàncies perquè no pugui arrepentir-se’n.

El següent cas tracta d’una noia que tenia uns pares molt conservadors i contraris a la seva decisió d’estudiar art. Ella s’ajuntava amb unes amistats que a els pares no consideraven adequades i la noia no va entrar a l’escola d’art que volia i a sobre va començar a veure molta cervesa i a fumar marihuana. La tecnòloga en aquest cas  determina com a variable independent el fet no entrar a l’escola d’art que volia i la variable dependent el consum de drogues. Així que el·labora uns instrument que com abans conté unes afirmacions i totes tenen a veure amb la pintura. Al final, seguint el mateix mètode que abans, la noia comença a pintar novament. 

Resum de la resta del llibre

La psicologia social bàsica i la psicologia social aplicada procuren descobrir relacions causes entre variables psicosocials.; la psicologia bàsica ho fa, en general, utilitzant un experiment de laboratori, mentre la psicologia utilitza, per regle general, l’estudi de camp o algun altre mètode que inclogui situacions de la vida real; les dues integren la psicologia social científica.

En les dues preval l’actitud científica de la recerca del control de les variables presents en l’estudi, la possibilitat d’establir relacions de causa i efecte, i l’intent de buscar una explicació per als resultats obtinguts.

El professional aplicat, coneixedor dels descobriments cientifics, procurarà aplicar aquests coneixements a la realitat amb la que treballa.

Al utilitzar un coneixement originat en la psicologia social a una situació concreta de la seva activitat professional, l’especialista de una altre àrea (escolar, clínica, organitzacional, etc.) s’estarà beneficiant del coneixement descobert científicament per la psicologia social (bàsica o aplicada) combinant-lo amb els coneixements que posseeixi la realitat on actua, i millorant amb això la forma d’enfrontar-la. El psicòleg no sap com el coneixement per ell descobert serà utilitzat per l’especialista en educació, es hospitals, o en una altre àrea aplicada. Només l’especialista sabrà cm fer millor us de aquest coneixement.

La tecnologia social va més enllà de la simple aplicació dels principis teòrics i troballes empíriques a una realitat específica; combina varis principis i troballes i crea nous productes que els seus efectes seran socialment útils.

Cap psicòleg social, en la seva activitat científica, va utilitzar qualsevol tipus de persuasió per transformar els valors o les activitats d’una persona; el que va fer és descobrir els factors que faciliten o dificulten l’eficàcia d’una comunicació persuasiva; l’ús d’aquests coneixements, amb la fi de modificar el comportament de les persones, recau al tecnòleg social o al professional aplicat que l’utilitza per l’obtenció de determinats fins.

Degut a l’inevitable interferència dels valors en l’activitat aplicada, l’única defensa que es té contra l’acusació de que són manipuladors de persones quan apliquen coneixements de les ciències socials a situacions pràctiques de la vida en societat, és la de garantir els principis que orienten la seva acció derivin del consens existent de que son, de fet, els que millor atenen a la societat en el moment actual.

L’escola amb la seva complexa xarxa de relacions interpersonals, constitueix una realitat a la qual la psicologia social té molt a contribuir.

L’estudi del fenomen de la percepció social constitueix un dels temes fonamentals de la psicologia social. En efecte, per mitjà de la percepció que tenim dels demés sobre les característiques, accions i disposicions que els hi atribuïm, reaccionem i entrem en interacció amb ells. Sense percepció social no hi hauria allò que es considera l’essència de la psicologia social, és a dir l’interacció humana.

El més interessant en la l’estudi de la percepció social son els factors que influeixen a la internalització que fem de les altres persones. En aquests procés hi intervé la nostra experiència passada, així com els nostres condicionaments, estereotips, prejudicis, actituds, valors, formes d’efectuar l’atribució de causalitat, etc. La internalització resultant de l’estímul extern.

A l’escola hi ha a cada moment percepcions de l’alumne per part del professor , i viceversa, i a elles segueix la interacció social entre ambdós.

En primer lloc el professor ha de fer un esforç honrat de introspecció i autoavaluació, evitar posar-los-hi, a priori, ròtuls als seus alumnes, evitant així que les seves percepcions, estereotips, experiències passades i altres factors que interfereixen en el procés perceptiu desenvolupi un paper distorsionant en la percepció que pugui tenir dels seus alumnes. En segon lloc al seguir la tendència natural i inevitable de classificar als seus alumnes en virtut del rendiment demostrat, el professor ha de tenir cuidado de que no sorgeixi un tractament diferencial dels alumnes que atempti contra els quatre mecanismes psicosocials dels que parla Rosenthal. El primer és el clima d’atenció, el segon és la tendència a estimular i elogiar als alumnes en que tenim unes expectatives elevades, el tercer és el subministrament de més inputs als estudiants considerats més capaços, i finalment l’estimulació  dispensada a l’estudiant que es considera millor.

Jones i Nisbett (1971) van confirmar les hipòtesis de que l’observador d’una acció tendeix a fer atribucions de disposició (tendim a considerar a l’altre persona coma responsable del que fa) i l’autor de una acció tendeix a fer atribucions de situació (és a dir tendim a responsabilitzar els factors externs).

El locus de control és un constructe que pretén explicar la percepció de les persones respecte a la font de control dels fets, sigui en la pròpia persona –intern—o pertanyent a algun element fora de sí –extern— ; en el sector de l’aprenentatge social és important aquest factor. Diversos estudis demostren que existeix una correlació positiva entre la internalitzat i el bon rendiment acadèmic. Els alumnes que no es senten seus, no es creuen amos dels seus èxits, sinó que al contrari, atribueixen els èxits a l’atzar, segurament mai s’esforçarà prou perquè no ho considerarà lligat a les seves accions.

Per la psicologia clínica la major contribució sobre els estudis de atribució de causalitat resideix en la percepció d’internalitat de les accions de la persona i en la atribució de causalitat interna (de disposició) o externa (de situació)als fets dels quals la persona és part integrant.

Resulta dificil negar que en els ultims anys, es nota en molts països i en diferents esferes una preocupació creixent que s’ha convertit, nombrada generalment, d’acció comunitària. Fa quatre decades el terme acció comunitària era desconegut.

Quines nson les causes de l’ascens de la psicologia comunitària? Es detecten dues vessant historiques del moviment d’acció comunitaria: una s’origina als EUAi esta molt lligada a la psicologia clinnica i a la medicina; l’altre s’origina als països del Tercer Món i està més lligada ala psicologia social.

L’origen d’aquest moviment es troba a EUa en e programa llençat per kennedy a principis de 1960 i que es va conèixer com “la guerra a la pobresa”. Keneddy va fomentar una llei que dotés de centres mèdics i mentals també en zones rurals cada. Al principi no va determinar com es pagaria però més tard va fer una llei indican qua aquets centres funcionarien amb la inversió del fons estatal. Però no hi havia prou gent per executar les funcions requerides i es va adoptar un sistema de reclutament de persones de la comunitat que no eren especialistes pero que, al conèixer els problemes de la comunitat i estar relacionats amb els seus habitants era molt valuosa l’ajuda que podrien donar als especialistes. Desenvolupaven la imprtant missió d’orientar als membres de la comunitat per l’adquisició del que podrien oferir els serveis existents i facilitaven el contacte dels especialistes amb la comunitat.

El model d’acció social que es caracteritza per la recerca de les persones necessitades, en el sentit d’exercir qualsevol tipus de prevenció, va passar a tenir una importància fundamental al moviment de la psicologia comunitària. Aquesta acció social constitueix ‘origen de molts moviments d’acció comunitària.

La salut mental deixa de ser alguna cosa aïllada , dominat per psiquiatres i psicolegs clinics, passant a ser un problema de la comunitat, que per la seva solució i prevenció es solicitava la cooperació de tota la comunitat. Es caracteritzava per la mobilització de les forces existents en les comunitats per al millorament de elles mateixes.

Tots estem d’acord en que les comunitats precisen que se les ajudi a sortir de les seves limitacions i privacions. Una acció honesta i desinteressada, preocupada només per al millorament de la qualitat de vida de aquestes oblacions, sembla ser l’actitud que s’imposa. Un moviment honest i competent d’acció comunitària ha de substituir als moviments que tenen objectius politics clars i definits, els que constitueixen, en l’últim anàlisis, la finalitat real i principal d’aquests suposats moviments d’acció comunitària.